Es va acabar el mundial d'hoquei en només 15 dies, però van ser 15 dies a pur pal estic i bola. Argentina es va ubicar al lloc més alt del podi com bé mereixia, sense perdre cap partit amb només 3 gols en contra i de la mà de Lucha Aymar, la millor jugadora de tots els temps (no només li diuen “Lucha” per dir-se Luciana, diuen).

I em paro aquí un segon per parlar d'ella, escollida sis cops millor jugadora del món (cap esportista ha sigut escollit més de tres cops) amb un golàs que va quedar gravat a l'història dels mundials i escollida per segon cop millor jugadora d'un mundial, Lucha no va parar de despertar admiració i cada cop que agafava la bola l'estadi explotava perquè sabia que sorprendria amb el seu talent.

Puc dir que vaig ser espectadora d'aquest esdeveniment esportiu perquè es va jugar a la meva ciutat, vaig poder veure l'emoció i l'escàndol que es va formar al voltant d'aquest esport que fa pocs anys molts pocs el coneixien, més de dotze mil persones es van unir per veure la final, una final emocionant per la sempre existent rivalitat entre els considerats els millors equips del món en quant a hoquei i d'això no hi ha cap dubte... l'història es va encarregar d'aclarir-ho.

Però Les Lleones estaven a casa seva i amb aquesta força que les caracteritza van jugar una final per recordar, potser que no fos el millor parit però com diuen alguns les finals s'han de guanyar, i això és l'únic que importa. I Argentina als 8 minuts del primer temps anava guanyant 2 a 0, crònica d'un final anunciat no?

El partit va acabar 3 a 1 i quan faltaven 10 segons per el final del partit l'estadi ja era una festa. Va ser un dia memorable per l'hoquei mundial però sobretot per les Lleones que amb força, cor, passió i sobretot excel·lents jugadores avui són les millors del món.