La tempesta d'aquell dijous havia castigat amb increïble persistència i ferocitat La seqüela del gegantesc desgast físic i mental que aquesta infligia en la ja minva moral de la tripulació, era fàcilment notable a simple vista. Els homes estaven al límit del que eren capaços de suportar. Les baralles per qualsevol motiu eren cada cop més freqüents i violentes en el reduït viciat ambient de la nau.

La preocupant minva a la ració d'aliments era un altre solid causal de gran ansietat entre els extenuats mariners. La completa incertesa del seu destí final i el desconeixement del temps que els hi tardaria aconseguir, els estava consumint la raó i les poques traces d'urbanitat que encara els hi quedava a passos agegantats.

La desesperació no obeïa a regles de convivència, i alguns homes eren exaltats per ella en major grau que en altres, tornant-los insubordinats i hostils. En els últims dies, ja s'havien produït intents d'amotinament, però la mà fèrria, els arguments de persuasió i el lideratge de l'almirall, secundat pels seus lloctinents, dissuadiren als rebels d'elegir el caos de la revolta, que certament no els anava a aportar res que mitigués la gravetat de la situació i, en canvi, els asseguraria un desenllaç fatal amb tota probabilitat.

Per tot això, don Cristóbal va beneir interiorment amb manifest èmfasis l'amaini d'aquella tempesta, gairebé tan sobtat com la seva aparició, que li va permetre donar descans als seus homes, mentre ell postergava la seva pròpia treva, amb la finalitat d'ordenar els seus pensaments i ponderar la complicada realitat de l'expedició.

Moltes vegades havia revisat els seus càlculs i estava convençut que el curs que seguien era el correcte. No faria alteracions en aquest aspecte. Retornar era impossible, doncs fins i tot restringint les provisions al màxim, amb sort tindrien queviures per tres o quatre dies més. Així, només li quedava esperar amb autèntic fervor, que la distància que el separava de la seva pronosticada meta, no fos més gran que la feble paciència de la seva tripulació.

Tan absort es trobava el marí en el seu cavil, que no es va adonar del brusc fir experimentat per les condicions del temps. La calma que seguia a la tempesta era tan accentuada que li semblava irreal. Just després, va notar l'absència gairebé total de les habituals sacsejades del vaixell contra les onades. Es va acostar a la proa i va respirar  profundament l'aire salobre del mar. Va escodrinyar en la insondable llunyania els confins d'aquell panorama, ara desdibuixat per les ombres de la nit, i per un breu instant li va semblar veure la dèbil brillantor d'una llum molt remota.