L'enuig

Ja era de nit i com us he explicat, començava a entendre algunes de les coses que m'anaven passant, tot i que al principi era més una sensació, quelcom intuïtiu, que una certesa. Quan ell no arribava em preocupava. Seguia creient que jo havia fet alguna cosa malament, justificant-li d'alguna manera sense procedir. Que per què pensava així? Potser encara estava massa enamorada, potser encara estava molt viu el record del nostre casament, la cosa més estupenda que mai hauria pogut tenir, amb el meu vestit blanc cenyit, perquè així l'havia escollit.

Ell era molt bo, havia complert amb aquests detalls, coses que a les dones ens semblen importants i al donar-nos el gust, ja ens enamoren perdudament. No era dolent, és clar que no! Aquesta era la meva tessitura, justificar-li fins a les plantades més descarades. Així que netejant la casa pensava que era el millor que podia fer, posar una espelmeta per aquí, uns adorns per allà i m'ho passava ideant que més podia posar a aquest departament tan bonic a on m'havia portat. Sí..., un lloc amb grans luxes, que mai havia somiat. Era sensacional!

Les meves amigues sempre em deien que els hi agradaria viure en un lloc així. Amb totes les comoditats i tan ple de luxe i confort.

Vaja! —em deien— Tu sí que vas tenir ort! Quin gran home és en Salvador, tan tendre... T'estima molt i això es nota.

 Em feien sentir orgullosa del meu status amb les seves paraules, però hi havia alguna cosa que no funcionava... Estava pensant en això quan em trobava parlant-me a mi mateixa, mirant per la finestra. Observava tantes coses: a la gent caminar de pressa...  Em semblava que era per la seva feina; no meditava sobre el perquè m'agradava veure a las parelles agafades de la mà, només tenia dubtes sobre si de veritat s'estimaven o només fingien el seu amor. Que difícil era conviure amb algú... Acostumava a dir-me mentre mirava per aquesta finestra. Aquesta finestra, va passar a ser quelcom especial dels meus dies. Per allà podia apreciar els somriures que en la meva rutinària soledat no experimentava. Podia veure als nens cridar, quelcom més en els meus desitjos incomplets, que anhelava fins el dolor. Un bebè. Aquest fill que sentís al meu ventre per després veure'l saltar a casa. Llavors tornava a la meva culpa: si en Salvador no arribava era per no donar-li aquest nen que tan volia. Potser era això! I de nou la tristesa m'envaïa, adonant-me e que la vida no em donava aquest regal.