Una cosa que desitjo destacar. Aquests nens, que això és el que són, encara es troben amb ignorants que els titllen de “rareses” o monstres, com sol catalogar-se a tot el que per diverses circumstàncies és diferent. Però com a éssers humans, posseeixen el mateix dret que qualsevol altre nen a accedir a l'educació pública i no, ocults de la societat. A aprendre, a viure i ser feliços, dins del que la vida els permet. No em sembla ètic, civilitzat ni d'aquesta època... segle XXI, al fet que se'ls segueixi tractant com a “fenòmens de circ”.

Per parlar sobre aquesta nota, vaig llegir molts articles, i sobretot “vaig viure” diversos moments amb ells escoltant-los amb quina soltesa responen a les preguntes que els fan. Carai! Encara que semblen vellets en miniatura, són criatures que han tingut l'infortuni que la vida se'ls passa en un sospir. No obstant això, en línies generals, no posseeixen discapacitat psíquica, la qual cosa els fa intel·ligents i madurs per a la seva curtíssima edat, exposant-los a ser molt conscients de tot el que passa al seu al voltant. Haig de dir, que se'm va encongir el cor de veure la gran enteresa que tenen ells i les seves famílies per afrontar semblant malaltia, de la qual saben, sense cap dubte, que no hi ha tornada ni fuita el seu tràgic desenllaç, a molt curt termini. 

Això no els priva del desig de ser estimats, respectats i per sobre de totes les coses com qualsevol nen: a jugar, a interactuar amb els seus pares i somriure. En un dels molts vídeos que vaig escoltar, una mare explicava el cas de la seva nena, que va anar a un jardí d'infants, i quan va arribar el torn d'anar a l'escola, la mofa dels altres nens i el maltracte psicològic li van fer expressar el desig de tornar al jardí d'infants, amb els més petits, doncs allà es sentia més protegida. SENSE PARAULES!

L'educació i urbanitat, comença des de petits i a casa. Els intolerants, intransigents i maltractadors... també.