Per aquesta finestra observava les senyores molt guapes, de la mà del seu marit i amb els seus fills passejant. Algunes gaudien d'una vida acomodada com jo i segur que eren felices. Però, per què pensava en això? Per què la meva cara s'arrufava de cop i no entenia el motiu de tants de dubtes? Tot i sentir-me amb tanta sort, insistia en sentir-me infeliç. Recordo a la senyora que ens ajudava al seu edifici. Una dona d'uns trenta-cinc anys, de cabell negre, prima amb una escombra i el seu pal de fregar, sempre sola, però sempre rient. Amb el seu bon estat d'ànim em saludava des de la planta baixa, al veure'm treure el cap per la finestra.

Tot i això, jo cada cop més ombrívola, desolada i sense tenir respostes al perquè del meu abatiment- Ell m'estima molt em repetia, té petits defectes com tothom. És una mica malhumorat, fins i tot una mica cridaner, però humà i a vegades em fa riure... És agradable. Jo he de somriure, però per què no somric més sovint? Així em passava l'hora submergida a les meves cabòries. Les llums dels fanals que quedaven a les vores de l'avinguda s'encenien i és quan m'adonava que ja estava fent-se fosc. Mentrestant, jo seguia allà perduda en deliris, sentint-me buida, amb la meva vista fixada a cap lloc, somiant amb aquest home que em somrigués i em seduís amb paraules boniques.

Un altre cop, estava a la mateixa escena de totes les nits: el meu marit deu estar a punt d'arribar..., però, per què no arriba? De nou, la trucada al seu telèfon.

—Hola, ja vens?
—Sí,  ja vinc, però deixa que acabi de treballar!

El seu pare tenia un negoci al centre de la ciutat, un supermercat, i ell estava a càrrec del negoci.

Van passar les hores i res, com sempre, jo desitjant que ell arribés.

 El trucaré un altre cop, perquè recordi que hi ha algú que l'està esperant.

—Hola, no vull semblar enfadosa, però... ja vens? Em sento sola!
—Sí, ja t'he dit que sí! Ja vinc, només em falta una mica més. Espera'm ara arribo amb menjar pels dos.
Que bonic! Oi? Vindrà amb menjar pels dos.

Van passar dos hores més, el silenci del carrer va començar a ressaltar i jo pensant on estava. L'hauria de trucar un altre cop I si pel camí li havia passat alguna cosa? Però... i si s'enfada= No vull propiciar un enuig per insistent.