Com de costum, se'n va anar a l'habitació a anar a dormir i jo vaig anar a la cuina. Encara no sé com vaig poder caminar, ja que em tremolaven les cames de coratge i por. Vaig deixar el ganivet. Va ser llavors que vaig poder visualitzar el que podia haver causat, d'haver continuat la baralla. Estava tant decidida a tot per demostrar-li que a una dona no se la toca. Que no em vaig parar a pensar en les conseqüències dels meus actes. La nit em va resultar curta per mitigar la desesperança, el dolor, la frustració de veure la meva vida amb una persona que definitivament no m'estimava.

Em preguntava, com vaig poder ser capaç d'amenaçar-lo amb un ganivet. Fins on hauria sigut capaç d'arribat amb aquest repte? No ho sabia, afortunadament no es va produir res més que un tall, una rascada. És cert, li vaig posar a aquest mascle una por que amb la que no contava, i ja no tornaria a pegar-me.

Però a quin preu? Per una banda, em sentia més tranquil·la ja que no em tornaria a pegar. Això era molt important per mi. Però les coses anaven malament per les dos bandes: jo deia pegar; però per ell només era tocar una mica. Tant ho va repetir, que per un instant gairebé m'ho crec. Seguia picant el fet que potser, no era “pegar” si no només fer-me reaccionar, perquè entengués que així és un matrimoni.

El meu cap es confonia amb tantes opcions. Era normal? Aquesta rutina, era part d'un matrimoni tant ben avingut? Si l'únic que volia era algú que m'abracés i em donés afecte, no que em fes mal. De veritat, jo provocava totes aquestes situacions? Fins a quin punt estava malament la meva actitud?

Definitivament, tenia ganes de sortir fugint. Però, com podia defraudar als meus pares, si només portava dos mesos de casada? L'havia d'aguantar doncs ningú m'havia posat dins el matrimoni, pel que havia de suportar la sort que em va tocar.

Amb el pas de les hores, els dies, tot es refreda i es passa a la resignació i a acostumar. En aquesta ocasió, vaig cedir. Em vaig consolar pensant que el dia següent passaria i encara que no ho sabia a ciència certa, no hi havia moltes opcions. La única cosa que no podia esquivar, era el mal de cap pel gran cop. Com ja era habitual, plorant em vaig quedar adormida a la sala del pis.

Sí! Potser, així son els matrimonis, oi?