A la fase final de la vida de moltes estrelles explosions enormes anuncien la seva mort i els nuclis més grans es formen. Així que si els àtoms que formen el nostre cos fossin d'alguna manera creats fonamentalment a les estrelles ja desaparegudes: no som artistes de Hollywood però si som “pols d'estrelles”.

L'important és entendre la dificultat de reproduir, encara en petita escala, les condiciones de plasma que existeixen en l'interior d'una estrella. S'han aconseguit aquestes condicions però amb un cost energètic que supera l'energia generada. Per superar aquest inconvenient s'ha posat en marxa el projecte ITER, que és l'aposta de la ciència i la tecnologia actual per aconseguir aquest objectiu.

El procés de fusió més simple que es pretén reproduir és el de la imatge:

L'hidrogen més comú (anomenat “Proti, H-1) té un nucli format simplement per un protó. A efectes d'aconseguir aquest procés en un reactor és més senzill fer-ho amb dos tipus d'hidrogen menys freqüent: Deuteri (H-2 o D), nucli amb un protó i un neutró, i Triti (H-3 o T), nucli amb un protó i dos neutrons.

El procés s'escriu breument així:

D + T  ?  He  +  n

La clau de tot està en el modest neutró que surt a tota velocitat amb resultat de la creació del nucli d'Heli. D'una banda, aquest neutró colpeja la paret interna del dispositiu i d'igual manera que si llancem un objecte contra l'altre, part de l'energia del primer (neutró) es transfereix al segon (paret). Aquesta és la forma de “recollir” l'energia alliberada per la fusió. La paret del dispositiu s'escalfa per la col·lisió d'aquests neutrons i un refrigerant que recorre la paret internament extreu aquesta energia per generar vapor a alta temperatura. Aquest vapor mourà la turbina que fa girar l'alternador elèctric el qual genera l'electricitat.