Però el repte tecnològic és enorme. La temperatura necessària per crear les condicions de fusió és de l'ordre de 150 milions de graus, sent necessari confinar el plasma de Deuteri i Triti mitjançant grans camps magnètics (centenars de milers de cops més gran que el camp magnètic terrestre) creats per corrents superconductores. Per crear aquests corrents es precisen temperatures de -270 ºC (270 graus sota zero) als cables que rodegen la cambra de fusió i, al mateix temps que al seu interior la temperatura ha de superar els 100 milions de graus. L'energia de fusió és portada pels neutrons fins a parets internes de la cambra per ser després extreta per diferents sistemes d'intercanvi de calor (veure figura). El vapor d'aigua generat per aquesta calor hauria, en un futur reactor comercial, moure la turbina que faci que un alternador generi electricitat.

La maqueta del reactor ITER en Cadarache

Es pot veure amb més detall el reactor a la infografia de Consumer.es [4] o a la web de European Fusion Development Agreement [5]. Tot i així, la dificultat més gran consisteix en desenvolupar materials capaços de resistir de forma prolongable les condicions d'irradiació pels neutrons que es generen a la fusió (veure apartat anterior).

TERMINIS I COST

Tot i que és difícil fer pronòstics (tots els anteriors sobre projectes de fusió van fallar) la producció a gran escala d'electricitat no arribarà fins a l'últim terç d'aquest segle. Per començar, l'inici del programa va patir diversos retards, i recentment començat aquest any no sembla que pugui estar totalment construït abans de finals del 2019. Els anys següents seran dedicats a realitzar proves i tests, i no es preveuen les primeres reaccions de fusió abans de 2026. L'ITER no produirà electricitat, sent la tasca assignada al seu possible successor, DEMO, allà cap el 2040.